Paraules a la ciutat

lletres_laia

—————————–

M’agrada fer fotos de frases a les parets que em criden l’atenció. De Tarragona i Barcelona en tinc unes quantes… de Reus, la cosa va més justa, o jo no les he trobades. La foto que he triat, em va fer somriure el detall d’avisar de la dosi màxima. La presentació de l’escrit “cutreja” però, com tot, estaria bé coneixer per què el van escriure (o igual l’encant és no saber-ho i que cadascú es imagini la seva història).

Laia, potser haurem de venir a Tarragona per a que ens feu un taller de disseny d’escrits urbans 😛

lletres_montse

Anuncis

L’hora del vermut

L’hora del vermut és com un premi i aquest diumenge me’l mereixia.

Se m’escapa la inspiració i toca tornar-la a atrapar, m’agrada tenir-la a prop._MG_6109

————————–

El vermut, les patates i les olives, tres ingredients que podríem dir que són essencials en una taula o barra de diumenge al migdia.

20140427-160911.jpg

La música

20140421-105129.jpg

 Fa cosa d’una setmana a Tarragona vam poder gaudir del 20è Festival Internacional Dixieland, música de luxe per als nostres sentits. Una setmana intensa en què s’hi va poder veure molta varietat de músics: pianistes reconeguts com Marco Mezquida, cantants de l’escena internacional, Randy Greer; artistes locals com en Roger Benet, remolins sonors com el de The Excitements, classes magistrals d’Andrea Motis i Joan Chamorro, etc. I també escenaris immillorables com el Teatre i el Cafè Metropol, els carrers de la Part Alta, passejos amb golondrina pel port, bars vestits de dixie… M’agrada que a la meva ciutat s’organitzin aquests esdeveniments i que la gent també hi respongui, aquest any ja per vintena vegada consecutiva. Un autèntic plaer i que molts ja esperem amb candeletes la propera edició!

20140421-105136.jpg

 

———————————-

musica01 musica02

Bars

No sé per què he triat aquest bar, la veritat és que no hi he entrat mai. És el primer en el que vaig pensar quan vam decidir el tema… bé, de fet, és el cartell el que sempre que hi passo em fa dedicar-li una mirada. Segur que té una història interessant al darrera.

Segons la foto, acostumo a estar una estona esperant, a vegades passen coses, o apareix gent que fa que la foto tingui allò que busques. Mentre feia temps el senyor que estava a la barra estava ben encuriosit mirant-me com anava fent fotos des de l’altra vorera. Sempre em fa gràcia quan la gent et mira intentant esbrinar per què fas fotos a un lloc concret.

Quan he tingut la foto, m’he regalat un petit plaer que ja fa temps em dedico tot sovint…un cafè amb mi mateixa, però no al bar Miami ja que estaven a punt de tancar. És el moment d’endreçar alguns pensaments i de farcir la llibreta que m’acompanya de coses a fer, de petits i alguns de més agosarats projectes, no sé si els duré a terme tots, si més no quan d’aquí uns anys rellegeixi la llibreta, de ben segur que em portaran molts records.

Ara m’hi apunto: preguntar sobre del cartell del bar Miami. M’acabo el cafè, pago i torno a la rutina dels dilluns.

bar_miami_reus

 —————————

20140407-225628.jpg

Es troba als peus de la Catedral, a dalt de tot de la Part Alta i es diu Sha. És una cafeteria amb una botiga de roba o a l’inrevés, depenent de com es vulgui veure.
És un lloc ben agradable amb un atrezzo ben curiós i la música amb un to adequat que et permet mantenir una conversa mentre prens un te i degustes els seus deliciosos pastissos.

20140407-225716.jpg

Aparadors

Quan hi passo per davant a l’hivern, la seva porta verda sempre està tancada amb un cadenat. De sobte, quan obre les seves portes, automàticament apareix l’aparador colorit i la mestressa asseguda al costat llegint un llibre, aleshores és quan tot sembla indicar-me que ja comença a arribar el bon temps.

 

Processed with VSCOcam with t1 preset

————————

Era l’any 93, havia aprovat la selectivitat al setembre i no tenia plaça per la carrera que volia estudiar, per aprofitar el temps vaig decidir cursar un mòdul de secretariat multilingüe a l’Institut Baix Camp de Reus. Al finalitzar-lo vaig triar fer les pràctiques a Montauban (França). Treballava a l’empresa Dragées Pécou. Els primers dies estava una mica perduda, però tothom em va cuidar molt i sentir-me com a casa va ser ben fàcil. Recordo algunes relliscades que feia amb l’idioma que van ajudar a trencar el gel. Només tinc paraules d’agraïment cap a les persones que vaig anar trobant pel camí.

Amb la Natacha, la noia de la casa on vivia, vam marxar a París un parell de setmanes. Quan passejo per Reus i passo per davant de la botiga Côté Sud m’aturo a mirar el munt de coses boniques que amaga i sense voler, em venen al cap els records d’aquells dies a París.

cotesud

Un polsim de primavera

Aquest dissabte  vam anar a Cal Massó, feien concert vermut a l’aire lliure i tocava el Maurki Gené. Tot i la previsió de baixada de temperatures, vam disfrutar de bon sol i millor companyia. Els petits van estar una estona per la música, però es va acabar la tranquil·litat i vam recórrer als jocs de sempre, aquesta vegada va tocar pedra, paper, tisora.

primavera_montse01

Amb ganes de bon temps vaig buscar coses que em fessin pensar en la primavera, i just les plantes que tenen a la terrassa començaven a deixar veure els seus colors.

primavera_montse02

————————————————————————————————-
Els primers rajos de sol es deixen veure a les terrasses.

20140323-192746.jpg
20140323-192754.jpg

Botigues de sempre

20140317-163214.jpg
Sempre he tingut debilitat per les botigues antigues i les històries que amaguen al seu darrere. M’agrada obervar els seus cartells desgastats pel pas del temps, tot i que cada vegada se’n veuen menys ja que les botigues actualment acostumen a ser, malauradament, comercialment efímeres.

20140317-164244.jpg

_________________________________________________________________________

Primer havia triat fer fotos d’un altre lloc, però es va pondre el sol i va fugir la llum que m’agrada retenir a les imatges, així que vaig esperar a que tornés a sortir i aprofitant que era diumenge i feia bon dia,  anar a fer el vermut a la plaça del Mercadal.

Dubto que hi  hagi algú de Reus que no hagi comprat alguna vegada unes patates a la Laurie. A vegades, quan estem a la plaça, els meus fills demanen anar a comprar patates, els hi dono els diners i tots dos contents i sense discussions (cosa ben excepcional) caminen amb la il·lusió i els nervis de fer sols aquell encàrrec i tornen amb un somriure que em fa brillar els ulls.

Mentre feia les fotos veia com de sobte no hi havia ningú i en un instant es generava una cua de 6 o 7 persones. Com que atenen per la finestreta rectangular, quan hi ha algun client que és una mica alt, sense voler s’ajup, posa el cap dins  i amb la mà assenyala quina bossa vol.

Va passar força gent, però em vaig quedar amb aquests nens que miraven amb molta atenció les coses que els hi oferia aquell aparador.

botigues_montse